La marca hispànica

Història i llegenda conflueixen en el naixement de Catalunya, atès que l'origen arrela amb un personatge real, adornat amb característiques èpiques: Guifré el Pelós. A aquest noble de reconegut valor en la batalla es vincula la tradició del naixement de les quatre barres, marcades amb els seus dits i la seva pròpia sang sobre el seu escut daurat. A la seva mort l'any 897 va ser el primer comte que va traspassar hereditàriament les seves possessions a la Marca Hispànica, es va deslligar dels reis francs i va donar així origen a la casa comtal de Barcelona. La Marca Hispànica havia estat creada per l'imperi Carolingi a manera de frontera que delimitava els territoris dominats per cristians o musulmans.

La corona d'Aragó. 

El llinatge de Guifré el Pelós va ser l'embrió de la corona d'Aragó, en unir el seu destí al regne aragonès en virtut dels problemes dinàstics que patia aquesta monarquia. Va succeir que el sobirà Alfons el Batallador va morir sense descendència directa i va llegar el seu regne als ordes militars. El testament no es va fer efectiu i el va succeir el seu germà Ramir II el Monjo. Però aquest tampoc tenia fills mascles, de manera que, per assegurar la continuïtat, va prometre la seva filla Peronella amb el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, quan aquesta només tenia un any. L'enllaç va haver d'esperar tretze anys, ja que l'Església només permetia el casament quan la dona tenia com a mínim 14 anys. Va ser Alfons II, fill de Ramón Berenguer IV d'Aragó i Peronella, qui va assumir tots els títols i la dignitat reial el 1164, després de la mort del seu pare i l'abdicació de la seva mare. De fet, amb ell comença el que en la historiografia es defineix com a corona d'Aragó, la unió del regne i la casa comtal de Barcelona.

FONT: http://www.gencat.cat/catalunya/cat/coneixer-historia.htm

Orígen llegendari de Lles de Cerdanya

Al capdamunt de la Tossa de Sirvent, a més de 2.800 metres d’altura, hi havia en temps antics una cabanya on vivia una família de pastors formada pels vells, el matrimoni jove i un nen de set o vuit anys. Era una època que no nevava ni feia fred, de manera que el bestiar pasturava tot l’any per la muntanya, verda estiu i hivern. Un matí el nen es va despertar d’hora i com que tenia ganes de fer un riu, es va llevar per sortir a orinar fora. En obrir la porta de la cabanya es va quedar meravellat davant un espectacle que no havia vist mai. 

Va tornar cap a dins a despertar els pares:

—Pare, mare, correu, sortiu! Plouen flocs d’una mena de llana neta, fredíssima. 

Els pares, que tampoc no coneixien la neu ni havien vist mai nevar, van anar a comunicar aquest estrany fenomen al padrí de la casa, un home tan vell que no podia caminar i no es movia del llit en tot el dia. El vell va remugar:

—Ja tenim aquí la neu altra vegada! 

Va dir que havia sentit explicar al seus padrins que en temps antics allà dalt no s’hi podia viure perquè feia molt fred i la neu, que cobria la muntanya bona part de l’any, no deixava créixer les pastures. Ara, doncs, que la neu havia tornat, havien de tocar el dos i baixar a establir-se en un lloc més fondo de la vall. Va advertir-los que abandonessin la cabanya de pressa i tiressin avall sense entretenir-se, ni amoïnar-se per ell, que només els seria una nosa durant el viatge. Que no patissin, doncs, per un vell, que aviat moriria. Ja l’enterraria la neu. Els joves no ho acabaven de veure clar:

—La vall de la Cerdanya és molt fonda, pare. Expliqueu-nos fins on hem d’arribar.

El vell els va dir:

—El bou us guiarà. Engegueu-lo muntanya avall i a l’indret on el bou s’aturi, hi construïu la nova casa.

Així ho van fer. Agafats a la cua del bou es van posar en marxa enmig d’una tempesta de neu, tan espessa que no s’hi veia a dos dits del nas. Al cap de molta estona de lliscar costes avall, van sortir de la boira i poc després, el bou es va aturar. En aquest planell de més avall d’Aràn­ser, conegut com Casanadill, els fugitius de la neu van aixecar la nova barraca, la primera casa del poble de Lles de Cerdanya.

Les encantades

Les encantades eren dones fantàstiques que vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua. Arreu de la serralada presenten diverses denominacions: encantades (Catalunya en general), fous (Cerdanya),encantàries (Ribagorça), janes (vall de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). Es tracta d’un mite complex i polivalent, estretament lligat al món vegetal. Aquesta llegenda, recollida a la vall de Cardós (Pallars Sobirà) n’és un exemple significatiu: 

Conten que, fa molts anys, la gent de casa Peretó d’Aineto van tenir la sort de caçar una encantada i la tenien tancada a la cuina. Era com una dona normal, però molt petita i es negava a parlar. Una nit, poc després que la mestressa hagués posat una olla de llet al foc perquè bullís, l’encantada va cridar: «Corre, corre! Que la llet s’escapa!» La dona s’abocà cap a l’olla per evitar que sobreeixís la llet, moment que l’encantada aprofità per fugir de la cuina. Abans de passar la porta, la doneta va dir una altra cosa: «Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la roma.»

Llegenda popular

FONT:http://metode.cat/revistes/article/els-pirineus-magia-i-fantasies

L'hostal de la Margineda

Quan en Janot de l’Hostal va prendre xicota a la Seu, les padrines dels voltants digueren sentencioses: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

Quan en Janot de l’Hostal es va maridar amb la forastera, altre cop repetiren les padrines: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

En Janot, però, estava tan embocadat amb la seva muller que no tenia temps d’escoltar les padrines...

Semblava que amb la nova mestressa tot l’hostal s’hagués rejovenit. De totes les parròquies de la Vall, des de Canillo a Sant Julià, i fins i tot dels poblets de la Seu i els seus contorns, el jovent, com si el vi de l’hostal de al Margineda fos més bo i les orellanes més saboroses, venia en corrua i tothora les rialles i les cantades esclafien dins la cuina i menjadors.

La creació dels Pirineus

Túbal, el primer poblador de la península Ibèrica i mitològic net de Noè, tenia una filla anomenada Pyrene que estava dotada de totes les gràcies de la feminitat. La fama de la seva bellesa arribava a les orelles dels habitants de totes les contrades.

Un bon dia, aquesta dita arribà a les orelles del terrible Gerió, un malvat monstre de tres caps i amb malvades costums que habitava a les terres del nord de la península, i fou així com decidí fer-la la seva esposa, fet que a la princesa no li agradà i es negà rotundament als seus desitjos fugint i amagant-se rere un turó.

Gerió, sortí al seu encontre, cercant-la per rius i valls, coves i balmes, colls i pics sense èxit i cada vegada més enfurismat. Desesperat en no trobar-la decidí prendre foc al bosc per tal que la criatura no pogués ser per ningú més que no fos ell.

Just en aquell moment, Hèrcules tornava d’Itàlia després d’haver complert una de les seves gestes, observant l’enorme fumarada que s’elevava al nord. En acostar-se, sentí els plors i crits de socors de la desesperada princesa. En intentar rescatar-la, malauradament, s’adonà que el seu esforç seria en va, ja que Pyrene ja agonitzava tenint, encara però, valor d’explicar el què havia passat.

Hèrcules, decidí enterrar-la en aquell mateix indret, volent-li preparar un gegantesc mausoleu en honor a la seva bellesa i valor. Així, agafant roques del turó i rodalies, va anar amuntegant uns sobre els altres enormes rocs, fins formar les meravelloses muntanyes que avui ens envolten que, en record a la preciosa filla de Túbal, s’anomenarien Pirineus.

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/creaci%C3%B3-dels-pirineus

La dama blanca d'Auvinyà

Conten que en una masia d’Auvinyà damunt del camí de la Seu, hi vivia una dona que, pel fet de vestir sempre d’aquest color, se la coneixia com la Dama de Blanc.

Per aquells temps que corrien, era l’Església d’Urgell la que s’havia atribuït el control d’Andorra i, durament i sense excepció, feia pagar forts tributs als seus habitants, que treballaven dia a dia per, a dures penes, poder-los pagar.

Una nit de lluna plena, mentre el bisbe es dirigia cap a terres andorranes, la Dama Blanca s’interposà en el seu camí més atractiva i seductora que mai, provocant que el religiós s’endinsés amb ella en l’espessor del bosc. L’endemà, l’home tornà desencaixat i tremolós assegurant que mai més tornaria a agafar aquell camí.

Amb aquest fet, el clergat andorrà començà a fer córrer la brama que la dona d’Auvinyà practicava arts ocultes i màgia, assegurant que pagaria cara la seva heretgia.

Així, al cap de molt temps, informaren al bisbe d’Urgell que la malvada dama que tant l’havia espantat, ja no es deixava veure per aquelles terres convençuts que havia desaparegut per sempre. Amb això, el bisbe s’atreví a tornar a viatjar aquella mateixa nit cap a Andorra. Tanmateix, des d’aquell moment ningú tornà a veure ni saber res d’ell.

Dies van passar, i un ferotge llop negre començà a rondar pels boscos del principat, causant grans estralls a les cases i terrenys dels pagesos. Els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaven haver vist en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d’una persona empresonada, angoixada, enfurismada.

Disposat a solucionar el problema, un dels síndics va organitzar una partida i, ell mateix va encarregar-se de matar la bèstia ferotge. Tanmateix, dies després, el cavaller començà a tenir malsons, a devenir boig d’angoixa i perdé la salut en molt poc temps.

Els andorrans demanaven a la dama blanca que el guarís, però ella els responia que no podia fer-ho. Tanmateix, si que diuen que explicà que, en el cos d’aquell llop, s’hi amagava l’ànima del bisbe de la Seu d’Urgell.

Aquell síndic morí al cap de pocs dies, però abans tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s’hi cometien, deixant que fos la Dama Blanca d’Auvinyà qui vetllés per ella.

La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a l’apreciada terra.

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/dama-blanca-dauviny%C3%A0

El pas de Carlemany per Andorra

Diu la tradició que cinc mil andorrans sota les ordres de Marc Almugàver, van ajudar als exèrcits de l’Emperador Carlemany a lluitar contra els àrabs. Aquest, en reconeixement  a l’ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà.

Nombrosos són els indrets que, segons la llegenda, han estat testimonis del pas de Carlemany per les nostres valls i, fins i tot, s’explica que en el mateix lloc on es troba l’anella amb la qual Noè fermà l’arca, Carlemany aprofità per a lligar el seu cavall. Des d’aquell dia, les nits de Sant Joan, l’anella es torna d’or massís.

Realment, mai s’ha pogut demostrar que Carlemany fos el fundador d’Andorra, però els seus habitants admeten com a real el fet que Andorra es digui així a causa del fet d’haver donat Carlemany el nom d’Andor a aquest territori, la bellesa del qual sempre ha estat inigualable.

Fins i tot, en l’himne es poden veure clares al·lusions a l’emperador i la seva gesta: “El gran Carlemany mon pare, dels alarbs em deslliurà...”

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/pas-carlemany

Pare de la neu

El Pare de la neu és un personatge de la mitologia catalana. A la Garrotxa es considera que les nevades les provoca un personatge a qui anomenen Pare de la neu. Pels volts del mes de febrer organitza una gran festassa –amb molts banquets, danses i xerinola– a la qual hi són convidats una gran multitud d’éssers fantàstics d'una i altra banda dels Pirineus. Uns mesos abans, els seus servidors plomen grans quantitats d'oques, que són el principal component dels tiberis. Aquestes plomes cauen a terra i així és com queda tot nevat.

Llegenda de la mare de Déu de Meritxell

Diu la llegenda que el dia de Reis, un pastor que es dirigia a Canillo per assistir a la missa d’una diada tan assenyalada, en passar per on avui s’aixeca el santuari, va veure una gavernera florida en ple hivern, sota la qual hi havia una bella imatge de la Verge.

Arran d’aquesta troballa se la van endur a l’església de Canillo i la van posar a l’altar major tot prometent construir una església per aixoplugar-la.

L’endemà el sagristà de la parròquia en obrir la porta de l’església va trobar a faltar la imatge de la Verge, que va aparèixer novament al peu de la gavernera florida, prop de Meritxell. Els vilatans d’Encamp van decidir que si la Verge no s’havia quedat a Canillo és perquè no si volia estar, i que potser preferia estar a Encamp. Els encampadans la van tancar a l’església amb pany i clau, tot prometent bastir en honor seu una bella església. L’endemà el fet es va repetir: la Verge havia desaparegut. Els vilatans d’Encamp van tornar a Meritxell i un altre cop van trobar la Verge al peu de la gavernera. A més, tot al voltant de l’arbust estava net de neu per més que la nit abans havia caigut una grossa nevada.

De nou, els presents van cridar el miracle i van entendre que aquell era l’emplaçament on la Verge volia quedar-se, reunits els habitants de Canillo i d’Encamp, van construir la capella exactament en aquest lloc; l’actual Santuari de Meritxell.

FONT:http://andorra2009.wordpress.com/2009/04/04/llegenda-de-la-mare-de-deu-de-meritxell/