Les encantades eren dones fantàstiques que vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua. Arreu de la serralada presenten diverses denominacions: encantades (Catalunya en general), fous (Cerdanya),encantàries (Ribagorça), janes (vall de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). Es tracta d’un mite complex i polivalent, estretament lligat al món vegetal. Aquesta llegenda, recollida a la vall de Cardós (Pallars Sobirà) n’és un exemple significatiu:
Conten que, fa molts anys, la gent de casa Peretó d’Aineto van tenir la sort de caçar una encantada i la tenien tancada a la cuina. Era com una dona normal, però molt petita i es negava a parlar. Una nit, poc després que la mestressa hagués posat una olla de llet al foc perquè bullís, l’encantada va cridar: «Corre, corre! Que la llet s’escapa!» La dona s’abocà cap a l’olla per evitar que sobreeixís la llet, moment que l’encantada aprofità per fugir de la cuina. Abans de passar la porta, la doneta va dir una altra cosa: «Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la roma.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Com ho has vist? Escriu un comentari amb la teva opinió.