L'hostal de la Margineda

Quan en Janot de l’Hostal va prendre xicota a la Seu, les padrines dels voltants digueren sentencioses: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

Quan en Janot de l’Hostal es va maridar amb la forastera, altre cop repetiren les padrines: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

En Janot, però, estava tan embocadat amb la seva muller que no tenia temps d’escoltar les padrines...

Semblava que amb la nova mestressa tot l’hostal s’hagués rejovenit. De totes les parròquies de la Vall, des de Canillo a Sant Julià, i fins i tot dels poblets de la Seu i els seus contorns, el jovent, com si el vi de l’hostal de al Margineda fos més bo i les orellanes més saboroses, venia en corrua i tothora les rialles i les cantades esclafien dins la cuina i menjadors.

I en Janot deia i repetia:

- És la sort i l’alegria que he esposat...

No veia les mirades dels fadrins a la seva dona i no veia les mirades de la seva dona als fadrins...

Les mirades de l’hostalera es fixaren en un foraster més bell i atrevit que els altres, dins que un dia digué el foraster:

- Et vull per mi tot sol.

I l’hostalera va començar a rumiar la manera de fer que en Janot no hi fos més...

D’una vella bruixa que vivia al peu d’Engolasters va aconseguir unes arrels de “tora”, l’herba més metzinosa que pot trobar-se a les valls, i va donar-la al seu marit.

En Janot emmalaltí i, encara encegat per les gràcies de la seva muller, repetia:

- És la sort i l’alegria que he esposat.

I les padrines tingueren raó: en Janot morí

Quan l’hostalera hagué enterrat el seu marit, fou rica i els diners encengueren les seves mirades sense pensar més en el foraster. Sols pensava en les unces i, com més en tenia, més en volia.

Aprengué mil fetilleries per atraure els hereus rics i els forasters amics de la barrila i novament les rialles esclafiren a l’hostal de la Margineda.

Passaren els anys i seguiren les cantades i molts hereus forasters van desaparèixer després de passar per l’hostal.

Les padrines murmuraven:

- És la forastera, que té l’hostal embruixat.

Però l’hostalera somreia i deixava dir i el vi i les cançons atreien nous forasters i hereus.

L’Hostal va fer-se vell i l’hostalera perdé el seu esclat. Varen seguir murmurant les padrines i un dia, amb les seves unces, vella i sola, la mestressa maleïda va rendir la seva ànima.

El dia de l’enterrament carregaren la caixa en el carro i emprengueren el camí del cementiri de Santa Coloma.

Passat el primer tombant del camí, la comitiva va haver d’aturar-se, car el pobre matxo que arrossegava el carro semblava no poder més. Després d’una petita parada de descans, emprengueren de nou el camí. Deu passes més enllà, el matxo, extenuat, caigué a terra. Estranyats, els acompanyants varen anar fins a una borda veïna i, agafant un parell de vaques, les posaren en el lloc de pobre animal.

Les vaques lograren arrencar el carro del lloc, però poc després hagueren de parar-se sense poder donar un pas més.

Els concurrents, esfereïts, varen veure com a poc a poc s’ensorraven les rodes del carro. Uns moments després era ja gairebé colgat. Amb una forta sentor de sofre va anar ensorrant-se en el camí, fins que desaparegué junt amb el bagul i el cadàver de l’hostalera.

L’endemà, en el lloc on havia ocorregut el fet, els passants sols trobaren un clot. Clot que encara pot veure’s no lluny de la Margineda, en el camí que porta a Santa Coloma.

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/lhostal-margineda