Orígen llegendari de Lles de Cerdanya

Al capdamunt de la Tossa de Sirvent, a més de 2.800 metres d’altura, hi havia en temps antics una cabanya on vivia una família de pastors formada pels vells, el matrimoni jove i un nen de set o vuit anys. Era una època que no nevava ni feia fred, de manera que el bestiar pasturava tot l’any per la muntanya, verda estiu i hivern. Un matí el nen es va despertar d’hora i com que tenia ganes de fer un riu, es va llevar per sortir a orinar fora. En obrir la porta de la cabanya es va quedar meravellat davant un espectacle que no havia vist mai. 

Va tornar cap a dins a despertar els pares:

—Pare, mare, correu, sortiu! Plouen flocs d’una mena de llana neta, fredíssima. 

Els pares, que tampoc no coneixien la neu ni havien vist mai nevar, van anar a comunicar aquest estrany fenomen al padrí de la casa, un home tan vell que no podia caminar i no es movia del llit en tot el dia. El vell va remugar:

—Ja tenim aquí la neu altra vegada! 

Va dir que havia sentit explicar al seus padrins que en temps antics allà dalt no s’hi podia viure perquè feia molt fred i la neu, que cobria la muntanya bona part de l’any, no deixava créixer les pastures. Ara, doncs, que la neu havia tornat, havien de tocar el dos i baixar a establir-se en un lloc més fondo de la vall. Va advertir-los que abandonessin la cabanya de pressa i tiressin avall sense entretenir-se, ni amoïnar-se per ell, que només els seria una nosa durant el viatge. Que no patissin, doncs, per un vell, que aviat moriria. Ja l’enterraria la neu. Els joves no ho acabaven de veure clar:

—La vall de la Cerdanya és molt fonda, pare. Expliqueu-nos fins on hem d’arribar.

El vell els va dir:

—El bou us guiarà. Engegueu-lo muntanya avall i a l’indret on el bou s’aturi, hi construïu la nova casa.

Així ho van fer. Agafats a la cua del bou es van posar en marxa enmig d’una tempesta de neu, tan espessa que no s’hi veia a dos dits del nas. Al cap de molta estona de lliscar costes avall, van sortir de la boira i poc després, el bou es va aturar. En aquest planell de més avall d’Aràn­ser, conegut com Casanadill, els fugitius de la neu van aixecar la nova barraca, la primera casa del poble de Lles de Cerdanya.

Les encantades

Les encantades eren dones fantàstiques que vivien amagades a l’interior de les coves, esplugues i avencs, no gaire lluny de la població i, generalment, prop d’un curs d’aigua. Arreu de la serralada presenten diverses denominacions: encantades (Catalunya en general), fous (Cerdanya),encantàries (Ribagorça), janes (vall de Capdella), moras (Aragó), hades o blanquetes (Pirineu gascó) i laminak (Pirineu de Navarra). Es tracta d’un mite complex i polivalent, estretament lligat al món vegetal. Aquesta llegenda, recollida a la vall de Cardós (Pallars Sobirà) n’és un exemple significatiu: 

Conten que, fa molts anys, la gent de casa Peretó d’Aineto van tenir la sort de caçar una encantada i la tenien tancada a la cuina. Era com una dona normal, però molt petita i es negava a parlar. Una nit, poc després que la mestressa hagués posat una olla de llet al foc perquè bullís, l’encantada va cridar: «Corre, corre! Que la llet s’escapa!» La dona s’abocà cap a l’olla per evitar que sobreeixís la llet, moment que l’encantada aprofità per fugir de la cuina. Abans de passar la porta, la doneta va dir una altra cosa: «Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la roma.»

Llegenda popular

FONT:http://metode.cat/revistes/article/els-pirineus-magia-i-fantasies

L'hostal de la Margineda

Quan en Janot de l’Hostal va prendre xicota a la Seu, les padrines dels voltants digueren sentencioses: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

Quan en Janot de l’Hostal es va maridar amb la forastera, altre cop repetiren les padrines: “Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!”

En Janot, però, estava tan embocadat amb la seva muller que no tenia temps d’escoltar les padrines...

Semblava que amb la nova mestressa tot l’hostal s’hagués rejovenit. De totes les parròquies de la Vall, des de Canillo a Sant Julià, i fins i tot dels poblets de la Seu i els seus contorns, el jovent, com si el vi de l’hostal de al Margineda fos més bo i les orellanes més saboroses, venia en corrua i tothora les rialles i les cantades esclafien dins la cuina i menjadors.

La creació dels Pirineus

Túbal, el primer poblador de la península Ibèrica i mitològic net de Noè, tenia una filla anomenada Pyrene que estava dotada de totes les gràcies de la feminitat. La fama de la seva bellesa arribava a les orelles dels habitants de totes les contrades.

Un bon dia, aquesta dita arribà a les orelles del terrible Gerió, un malvat monstre de tres caps i amb malvades costums que habitava a les terres del nord de la península, i fou així com decidí fer-la la seva esposa, fet que a la princesa no li agradà i es negà rotundament als seus desitjos fugint i amagant-se rere un turó.

Gerió, sortí al seu encontre, cercant-la per rius i valls, coves i balmes, colls i pics sense èxit i cada vegada més enfurismat. Desesperat en no trobar-la decidí prendre foc al bosc per tal que la criatura no pogués ser per ningú més que no fos ell.

Just en aquell moment, Hèrcules tornava d’Itàlia després d’haver complert una de les seves gestes, observant l’enorme fumarada que s’elevava al nord. En acostar-se, sentí els plors i crits de socors de la desesperada princesa. En intentar rescatar-la, malauradament, s’adonà que el seu esforç seria en va, ja que Pyrene ja agonitzava tenint, encara però, valor d’explicar el què havia passat.

Hèrcules, decidí enterrar-la en aquell mateix indret, volent-li preparar un gegantesc mausoleu en honor a la seva bellesa i valor. Així, agafant roques del turó i rodalies, va anar amuntegant uns sobre els altres enormes rocs, fins formar les meravelloses muntanyes que avui ens envolten que, en record a la preciosa filla de Túbal, s’anomenarien Pirineus.

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/creaci%C3%B3-dels-pirineus