Tió de la Freita

Molt bon Nadal a tothom! Com no podia ser de cap altra manera, avui una curiositat sobre el tió a la Seu d'Urgell: el Tió de la Freita!

El Tió de la Freita és una tradició i un element carcaterístic de la mitologia dels Pirineus i en concret de la Seu d'Urgell similar al Tió de Nadal.

Segons la tradició, els minairons realitzaven joguines als nens. Un dia un personatge anomenat Peirot va segrestar-los i els va condemnar a estar quiets sense fer res. Els joves de la Seu d'Urgell es van enfrontar al Peirot i els van alliberar i aquests com a mostra d'agraïment treballen sense descans des de llavors a l'interior del Tió de la Freita.

L'any 2009 es va publicar un llibre infantil escrit per Albert Galindo titulat "La Seu d'Urgell", el qual es basa en el Tió de la Freita.

A més, Peirot va ser un personatge realment molt criticat; tant, que les primeres cobles-protesta del Pirineu duen el seu con: Les cobles del Peirot. 

Molt, molt bon Nadal a tothom!

FONT:http://ca.wikipedia.org/wiki/Ti%C3%B3_de_la_Freita

Canigó (fragment)

"Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla."

 Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Canig%C3%B3_(poema)

Teoria sobre l'orígen dels Pirineus

Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels Pirineus.

Llegenda popular

FONT:http://metode.cat/revistes/article/els-pirineus-magia-i-fantasies

Els amants de Bausen

La llegenda més bella que conta la gent gran de la Vall d'Aran fou real com la vida mateixa i tingué lloc a Bausen (Baix Aran) a principis del segle XX, quan l'Església encara tenia un gran poder sobre la vida dels feligresos. 
Als anys vint, dos joves d'aquest bonic poble es van enamorar tan tendrament que van captivar els seus veïns, que admiraven profundament l'amor que els dos promesos es professaven. 
Un dia van decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners com a dispensa pel fet d'estar emparentats, encara que fos un parentiu llunyà, i no va cedir a les súpliques dels dos enamorats. 
Aquests van decidir seguir amb el seu amor i viure junts, fins que ella va emmalaltir i morir amb només 33 anys, i el capellà no accedí a donar-li santa sepultura al cementiri del poble. 
Davant la desesperació i la indignació d'ell, tots els veïns (sense cap excepció) cavaren una altra fossa i l'enterraren amb tota dignitat al cementiri civil on reposa, i on cada any el fill, fruit de l'amor que van viure, diposita flors fresques.

FONT:http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones

L'home de neu

Segons la mitologia catalana, al Ripollès i la Cerdanya s'explica la història d'un

El gegant Mandrónius

Algunes llegendes de la Val d'Aran tenen indicis que hi ha alguna cosa de veritat en elles, com la del Gegant Mandrónius, que asseguren que lluità contra els romans invasors. 
Vivia amagat en una cova a les rodalies de Betlan, i acabà els seus dies a Garòs on ordenà els seus homes que cavessin la seva fossa. A mitjans del passat segle XX un veí de la zona que cavava per sembrar patates trobà les restes d'un esquelet de gran estatura, i asseguren que durant anys la imponent torre de l'església de Garòs guardà la calavera que s'atribuí al Gegant Mandrónius. Alguns guies aranesos inclouen en els seus itineraris culturals la visita a la cova on visqué el bondadós Gegant Mandrónius, y expliquen detalls de la seva bonica història.

Tamarro

El tamarro és una bèstia imaginària molt difosa en les llegendes i faules dels Pallars, així com de les comarques més properes i Andorra.

En l'actualitat la llegenda ha evolucionat en festa. En aquestes zones és habitual la broma d'explicar als visitants que el Tamarro és una feristela que convé caçar de nit i en grup. A tal fi, es reuneix el jovent del poble amb el caçador (o caçadors) novell que surt amb el grup de nit a caçar l'esmentat tamarro sense, lògicament, haver-ne vist mai cap. Després d'unes quantes corredisses pels camps i boscos amb bastons, amb dues pedres que es fan picar com a reclam i amb sacs per agafar l'animal (sovint amb parades estratègiques per beure vi de la bota i per planificar l'estratègia de caça), la cacera sol acabar amb una remullada d'aigua de l'incaut quan la resta del grup confabulat el fa passar sota un arbre on l'esperen amb una galleda d'aigua. També pot acabar deixant al caçador novell camuflat en una segla o canal dient-li que estigui atent que vindrà corrent el tamarro i ha de mirar de ficar-lo dins del sac. Pot ser que el deixin allí tota la nit o que li obrin la clau de pas del canal i acabi remullat. Hi ha moltes variants de la cacera del tamarro, però totes solen acabar amb la rialla general del grup que ha passat la nit fent córrer amunt i avall a la víctima.

La maledicció de la maladeta

El massís de la Maladeta i l'Aneto estan íntimament lligats a la Val d’Aran, i des d'Artiga de Lin o pels camins de la serra d'Horno es pot arribar a bonics però durs itineraris a peu. En altres temps els pastors van saber aprofitar bé les bones pastures que rodegen aquest bonic entorn natural. 

glaçera de la Maladeta

Es conta que un dia, un viatger va demanar un lloc on resguardar-se i menjar per reposar forces a un pastor que pasturava les seves ovelles a les faldes de la Maladeta. Aquest, però, va respondre que si volia protegir-se del fred i la pluja "es posés sota d'una pedra". El viatjant, ofès, va respondre que serien ell i les seves ovelles qui es convertirien en pedra. 
El pastor i les seves ovelles no van acabar mai aquella transhumància; i els hiverns van anar caient. Avui en dia, la Maladeta romàn cobetra de metres de neu durant tot l'any, sota dels quals, diuen als ancians, encara hi ha enterrades totes les estàtues de pedra. Alguns diuen, fins i tot, que aquell viatjent misteriós era el mateix Déu.

FONT:http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones

Ho has trobat interessant? Comparteix-ho!

La llegenda del bosc que camina

L'esplèndida fortalesa del castell de Mur era, fa anys i panys, el centre del domini dels moros a la Conca de Tremp. Els cristians l'havien assetjat a la força un munt de vegades, sense sortir victoriosos de l'intent de conquerir-la. La muntanya és tan calba de vegetació que, arribessin per on arribessin, els infidels del castell de Mur els veien venir d'una hora lluny.

castell de Mur

Un bon dia, a un dels capitostos cristians -potser al mateix Arnau Mir de Tost, però això la llegenda no ho diu- se li va acudir un estratagema per poder sorprendre els ocupants de Mur: l'exèrcit cristià es va camuflar cobrint-se de branques d'arbre i d'arbusts, i, ben a poc a poc, van anar pujant muntanya amunt, atansant-se al castell.

La filla del rei moro va observar alguna cosa rara, i va demanar a son pare que "com era que les mates caminaven?". El rei moro, confiat, no va donar cap mena d'importància a allò que deia la princesa, atribuint-ho al vent del nord, que quan bufava ho feia amb molta força. 

D'aquesta manera, desaparcebuts com passaven, els cristians van poder conquerir el castell de Mur.

La roca dels 9 forats

L'itinerari que arrenca al final del carrer on actualment està situada l'Oficina de Turisme de Vielha i puja, en paral·lel al riu Nere, cap el Port de Vielha por sobre del túnel, està envoltat en una llegenda que explica la dedicació de l'església parroquial a Sant Miquel. 

riu Nere

S'explica que en aquest camí es trobaren un dia el diable i l'arcàngel Sant Miquel i es disputaren el domini de la Vall. Decidiren tirar pedres a la paret muntanyosa que tenien al davant (per on actualment passa la N-230) i el que aconseguís fer-hi més forats guanyaria la custòdia de la Vall. Finalment gunayà l'arcàngel per 9 a 1, quedant la Val d’Aran sota la guarda celestial. Per aquest motiu, els aranesos dedicaren la seva parròquia a Sant Miquel.

FONT: http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones

"Què farem, què direm?"

Ai, els minairons...

La llegenda diu que són remenuts i que en caben milers en un canut de canya o un canut d'agulles i que quan hom el destapa surten exigint "què farem? què direm?". Moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d'aquests follets -segons la llegenda- quan el seu amo havia obert per descuit o accident l'ampolleta o canut i, desesperat, els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.

Erulet i la màgia del foc

A Les i a Arties respectivament, es conserva la tradició de cremar un avet la nit més curta de l'any, la del solstici d'estiu, en vigílies de Sant Joan, i se tracta d'un costum mil·lenari que es va cristianitzar, però amb origens que se situen en una tradició cèltica. 
La llegenda conta que en crear-se el món, un gnom anomenat Erulet fou rebutjat tant al cel com a l'infern per haver estat malvat, i va quedar atrapat a la Vall d'Aran, i des de llavors els veïns escampen els encenalls encensos d'Haro per carrers i camins, i ballen al seu voltant al so dels acordions, per tal de foragitar aquest mal esperit.
(Tot i que l'explicació de la crema de l'Haro o del Taro que fa la tradició cèltica és que el foc del tronc fertilitza la mare terra i amb això auguren bones collites)

FONT: http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones

Regiment Pirinenc nº1

Conte sobre el primer batalló català modern

Novembre de 1936. La Generalitat de Catalunya crea, per decret, el que seria la única força militar que hauria tingut des del 1714.