Regiment Pirinenc nº1

Conte sobre el primer batalló català modern

Novembre de 1936. La Generalitat de Catalunya crea, per decret, el que seria la única força militar que hauria tingut des del 1714.
Ho fa reunint nacionalistes i radicals catalans. Alguns eren militars provinents d'entitats com la Societat d'Estudis Militars, l'Organització Militar Catalana i Nosaltres Sols!. Hi havia, també, militants d'entitats catalanistes com el CARCI, la FNEC o ERC. Finalment, també en formaren part excursionistes i alpinistes de tot el país. Només uns mesos abans, tots aquells perfils tant diversos ja s'havien unit com a milicians a les Milicies Pirinenques.

L'Antoni era un d'aquells alpinistes. Nascut a Berga, fill d'una Catalunya més plana que no pas alpina, s'havia sumat a preparar emboscades als feixistes que s'apropaven poc a poc al Pirineu. Ell, més que ningú, havia de defensar aquestes muntanyes, perquè era allà on, estiu rere estiu, havia viscut els millors moments de la seva vida: la primera pesca amb el pare a Castellar de n'Hug, el cop que amb els amics s'havien enfilat al cim del Cap de Porc, la tarda que la Sandra se li va posar a plorar mentre deixaven enrere, abraçats, la silueta dels Encantats...

Per aquests records i molts altres l'Antoni es llevava cada dia d'aquella humida i llòbrega tardor del 36, ple d'energia i disposat, només, a minar de trampes i amagatalls, trinxeres improvisades, tiradors i conilleres on amagar-se quan arribés el moment; tot i els avisos cada cop més evidents que li etzibava de gana la boca de l'estómac.

Però l'esforç que s'havia fet durant tres llargs mesos no va acabar recompensat com ell s'esperava.

6 de desembre de 1936, les milíces havien canviat. S'havien militaritzat. Ja no eren civils armats només amb eines i alguna escopeta de caça.

Quan va arribar la notícia, la cara se li va enblanquir de cop. De poc no perd el coneixement. "Jo armat? Enmig d'una carnisseria?" es repetia des d'aquell instant. I es que l'Antoni volia contribuir en la lluita, però amb prou feines arribava als disset anys i sabia apuntar amb una escopeta de caça. Ni s'imaginava com podria sobreviure a primera línia de foc.

Però havia arribat el moment, i retirar-se, amagar-se, era pitjor. Ja hi era. Res ho podria evitar. Estava passant...

- Nom?

- Antoni Dalmau.

Ja estava fet. S'havia inscrit. Ja era dins. Ja formava part d'un grup històric, pioner en la seva raça: el Regiment Pirinenc nº1.

Caminava per un passadís. Suava. Molt. Seguia les instrucions que li havien donat pel subministrament d'equipatges. Només podia pensar en l'armament que hauria de carregar."Què serà? Un fusell negre? Una metralladora Destyarov?"

De sobte va veure un grup d'homes esvalotats davant unes taules plenes de roba que havia estat plegada i un home cepat amb una llista a les mans.

- Nom?

- Antoni Dalmau

- Batalló?

Es va quedar perplex. No li havien dit.

- Mmm... Et mous millor per plana o per muntanya?

- Muntanya, senyor.

- Parles francès?

- No, senyor.

- Molt bé. Batalló primer. Agafa un uniforme.

Bandera de la Companyia d'Esquí del
Regiment Pirinenc Núm. 1

Va trobar uns uniformes blancs amb barretines grises, i amb senyeres brodades i ornamentades amb una flor de neu. L'equipament va arribar més tard. No era com se l'esperava. Li havien parlat sobre l'armament de tant bona qualitat que utilitzarien, sí, però a ell el que el va fascinar va ser veure el material que se'ls proporcionava: esquís, raquetes de neu, motxilles... material de muntanya de primera qualitat.

Llavors, ja no veia aquella guerra com una mort segura. Ara començava a calcular possibilitats, començava a tenir eines per sortir-se'n: bon material, i un batalló d'elit molt més ben preparat i organitzat que el Ejército Popular de la República.

Formar part d'un regiment com aquell terroritzava, emocionava, acollonia i, sobretot, donava alguna esperança.

I això la Sandra sempre ho havia sabut.