dimecres, 29 de gener del 2014

La dama blanca d'Auvinyà

Conten que en una masia d’Auvinyà damunt del camí de la Seu, hi vivia una dona que, pel fet de vestir sempre d’aquest color, se la coneixia com la Dama de Blanc.
Per aquells temps que corrien, era l’Església d’Urgell la que s’havia atribuït el control d’Andorra i, durament i sense excepció, feia pagar forts tributs als seus habitants, que treballaven dia a dia per, a dures penes, poder-los pagar.
Una nit de lluna plena, mentre el bisbe es dirigia cap a terres andorranes, la Dama Blanca s’interposà en el seu camí més atractiva i seductora que mai, provocant que el religiós s’endinsés amb ella en l’espessor del bosc. L’endemà, l’home tornà desencaixat i tremolós assegurant que mai més tornaria a agafar aquell camí.
Amb aquest fet, el clergat andorrà començà a fer córrer la brama que la dona d’Auvinyà practicava arts ocultes i màgia, assegurant que pagaria cara la seva heretgia.
Així, al cap de molt temps, informaren al bisbe d’Urgell que la malvada dama que tant l’havia espantat, ja no es deixava veure per aquelles terres convençuts que havia desaparegut per sempre. Amb això, el bisbe s’atreví a tornar a viatjar aquella mateixa nit cap a Andorra. Tanmateix, des d’aquell moment ningú tornà a veure ni saber res d’ell.
Dies van passar, i un ferotge llop negre començà a rondar pels boscos del principat, causant grans estralls a les cases i terrenys dels pagesos. Els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaven haver vist en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d’una persona empresonada, angoixada, enfurismada.
Disposat a solucionar el problema, un dels síndics va organitzar una partida i, ell mateix va encarregar-se de matar la bèstia ferotge. Tanmateix, dies després, el cavaller començà a tenir malsons, a devenir boig d’angoixa i perdé la salut en molt poc temps.
Els andorrans demanaven a la dama blanca que el guarís, però ella els responia que no podia fer-ho. Tanmateix, si que diuen que explicà que, en el cos d’aquell llop, s’hi amagava l’ànima del bisbe de la Seu d’Urgell.
Aquell síndic morí al cap de pocs dies, però abans tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s’hi cometien, deixant que fos la Dama Blanca d’Auvinyà qui vetllés per ella.
La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a l’apreciada terra.

dimecres, 22 de gener del 2014

El pas de Carlemany per Andorra

Diu la tradició que cinc mil andorrans sota les ordres de Marc Almugàver, van ajudar als exèrcits de l’Emperador Carlemany a lluitar contra els àrabs. Aquest, en reconeixement  a l’ajuda prestada pels seus habitants, va atorgar la seva protecció a Andorra i la declarà poble sobirà.
Nombrosos són els indrets que, segons la llegenda, han estat testimonis del pas de Carlemany per les nostres valls i, fins i tot, s’explica que en el mateix lloc on es troba l’anella amb la qual Noè fermà l’arca, Carlemany aprofità per a lligar el seu cavall. Des d’aquell dia, les nits de Sant Joan, l’anella es torna d’or massís.
Realment, mai s’ha pogut demostrar que Carlemany fos el fundador d’Andorra, però els seus habitants admeten com a real el fet que Andorra es digui així a causa del fet d’haver donat Carlemany el nom d’Andor a aquest territori, la bellesa del qual sempre ha estat inigualable.
Fins i tot, en l’himne es poden veure clares al·lusions a l’emperador i la seva gesta: “El gran Carlemany mon pare, dels alarbs em deslliurà...”

FONT:http://www.andorralavella.ad/llegendes-tradicionals/pas-carlemany

dimecres, 15 de gener del 2014

Pare de la neu

El Pare de la neu és un personatge de la mitologia catalana. A la Garrotxa es considera que les nevades les provoca un personatge a qui anomenen Pare de la neu. Pels volts del mes de febrer organitza una gran festassa –amb molts banquets, danses i xerinola– a la qual hi són convidats una gran multitud d’éssers fantàstics d'una i altra banda dels Pirineus. Uns mesos abans, els seus servidors plomen grans quantitats d'oques, que són el principal component dels tiberis. Aquestes plomes cauen a terra i així és com queda tot nevat.

dimecres, 8 de gener del 2014

Llegenda de la mare de Déu de Meritxell

Diu la llegenda que el dia de Reis, un pastor que es dirigia a Canillo per assistir a la missa d’una diada tan assenyalada, en passar per on avui s’aixeca el santuari, va veure una gavernera florida en ple hivern, sota la qual hi havia una bella imatge de la Verge.
Arran d’aquesta troballa se la van endur a l’església de Canillo i la van posar a l’altar major tot prometent construir una església per aixoplugar-la.
L’endemà el sagristà de la parròquia en obrir la porta de l’església va trobar a faltar la imatge de la Verge, que va aparèixer novament al peu de la gavernera florida, prop de Meritxell. Els vilatans d’Encamp van decidir que si la Verge no s’havia quedat a Canillo és perquè no si volia estar, i que potser preferia estar a Encamp. Els encampadans la van tancar a l’església amb pany i clau, tot prometent bastir en honor seu una bella església. L’endemà el fet es va repetir: la Verge havia desaparegut. Els vilatans d’Encamp van tornar a Meritxell i un altre cop van trobar la Verge al peu de la gavernera. A més, tot al voltant de l’arbust estava net de neu per més que la nit abans havia caigut una grossa nevada.
De nou, els presents van cridar el miracle i van entendre que aquell era l’emplaçament on la Verge volia quedar-se, reunits els habitants de Canillo i d’Encamp, van construir la capella exactament en aquest lloc; l’actual Santuari de Meritxell.