L'home de neu

Segons la mitologia catalana, al Ripollès i la Cerdanya s'explica la història d'un

El gegant Mandrónius

Algunes llegendes de la Val d'Aran tenen indicis que hi ha alguna cosa de veritat en elles, com la del Gegant Mandrónius, que asseguren que lluità contra els romans invasors. 
Vivia amagat en una cova a les rodalies de Betlan, i acabà els seus dies a Garòs on ordenà els seus homes que cavessin la seva fossa. A mitjans del passat segle XX un veí de la zona que cavava per sembrar patates trobà les restes d'un esquelet de gran estatura, i asseguren que durant anys la imponent torre de l'església de Garòs guardà la calavera que s'atribuí al Gegant Mandrónius. Alguns guies aranesos inclouen en els seus itineraris culturals la visita a la cova on visqué el bondadós Gegant Mandrónius, y expliquen detalls de la seva bonica història.

Tamarro

El tamarro és una bèstia imaginària molt difosa en les llegendes i faules dels Pallars, així com de les comarques més properes i Andorra.

En l'actualitat la llegenda ha evolucionat en festa. En aquestes zones és habitual la broma d'explicar als visitants que el Tamarro és una feristela que convé caçar de nit i en grup. A tal fi, es reuneix el jovent del poble amb el caçador (o caçadors) novell que surt amb el grup de nit a caçar l'esmentat tamarro sense, lògicament, haver-ne vist mai cap. Després d'unes quantes corredisses pels camps i boscos amb bastons, amb dues pedres que es fan picar com a reclam i amb sacs per agafar l'animal (sovint amb parades estratègiques per beure vi de la bota i per planificar l'estratègia de caça), la cacera sol acabar amb una remullada d'aigua de l'incaut quan la resta del grup confabulat el fa passar sota un arbre on l'esperen amb una galleda d'aigua. També pot acabar deixant al caçador novell camuflat en una segla o canal dient-li que estigui atent que vindrà corrent el tamarro i ha de mirar de ficar-lo dins del sac. Pot ser que el deixin allí tota la nit o que li obrin la clau de pas del canal i acabi remullat. Hi ha moltes variants de la cacera del tamarro, però totes solen acabar amb la rialla general del grup que ha passat la nit fent córrer amunt i avall a la víctima.

La maledicció de la maladeta

El massís de la Maladeta i l'Aneto estan íntimament lligats a la Val d’Aran, i des d'Artiga de Lin o pels camins de la serra d'Horno es pot arribar a bonics però durs itineraris a peu. En altres temps els pastors van saber aprofitar bé les bones pastures que rodegen aquest bonic entorn natural. 

glaçera de la Maladeta

Es conta que un dia, un viatger va demanar un lloc on resguardar-se i menjar per reposar forces a un pastor que pasturava les seves ovelles a les faldes de la Maladeta. Aquest, però, va respondre que si volia protegir-se del fred i la pluja "es posés sota d'una pedra". El viatjant, ofès, va respondre que serien ell i les seves ovelles qui es convertirien en pedra. 
El pastor i les seves ovelles no van acabar mai aquella transhumància; i els hiverns van anar caient. Avui en dia, la Maladeta romàn cobetra de metres de neu durant tot l'any, sota dels quals, diuen als ancians, encara hi ha enterrades totes les estàtues de pedra. Alguns diuen, fins i tot, que aquell viatjent misteriós era el mateix Déu.

FONT:http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones

Ho has trobat interessant? Comparteix-ho!