Tió de la Freita

Molt bon Nadal a tothom! Com no podia ser de cap altra manera, avui una curiositat sobre el tió a la Seu d'Urgell: el Tió de la Freita!

El Tió de la Freita és una tradició i un element carcaterístic de la mitologia dels Pirineus i en concret de la Seu d'Urgell similar al Tió de Nadal.

Segons la tradició, els minairons realitzaven joguines als nens. Un dia un personatge anomenat Peirot va segrestar-los i els va condemnar a estar quiets sense fer res. Els joves de la Seu d'Urgell es van enfrontar al Peirot i els van alliberar i aquests com a mostra d'agraïment treballen sense descans des de llavors a l'interior del Tió de la Freita.

L'any 2009 es va publicar un llibre infantil escrit per Albert Galindo titulat "La Seu d'Urgell", el qual es basa en el Tió de la Freita.

A més, Peirot va ser un personatge realment molt criticat; tant, que les primeres cobles-protesta del Pirineu duen el seu con: Les cobles del Peirot. 

Molt, molt bon Nadal a tothom!

FONT:http://ca.wikipedia.org/wiki/Ti%C3%B3_de_la_Freita

Canigó (fragment)

"Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

que plateja l'hivern i l'estiu daura,

grandiós beire on beu olors l'estrella,

los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos bardissos,

los Estanyols ses gotes de rosada,

i és son pistil aqueix palau aurífic,

somni d'aloja que cel davalla."

 Jacint Verdaguer, Canigó (poema) (p. 27-28)

FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Canig%C3%B3_(poema)

Teoria sobre l'orígen dels Pirineus

Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs, se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia fins convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és l’origen dels Pirineus.

Llegenda popular

FONT:http://metode.cat/revistes/article/els-pirineus-magia-i-fantasies

Els amants de Bausen

La llegenda més bella que conta la gent gran de la Vall d'Aran fou real com la vida mateixa i tingué lloc a Bausen (Baix Aran) a principis del segle XX, quan l'Església encara tenia un gran poder sobre la vida dels feligresos. 
Als anys vint, dos joves d'aquest bonic poble es van enamorar tan tendrament que van captivar els seus veïns, que admiraven profundament l'amor que els dos promesos es professaven. 
Un dia van decidir casar-se, però el capellà els va exigir una gran quantitat de diners com a dispensa pel fet d'estar emparentats, encara que fos un parentiu llunyà, i no va cedir a les súpliques dels dos enamorats. 
Aquests van decidir seguir amb el seu amor i viure junts, fins que ella va emmalaltir i morir amb només 33 anys, i el capellà no accedí a donar-li santa sepultura al cementiri del poble. 
Davant la desesperació i la indignació d'ell, tots els veïns (sense cap excepció) cavaren una altra fossa i l'enterraren amb tota dignitat al cementiri civil on reposa, i on cada any el fill, fruit de l'amor que van viure, diposita flors fresques.

FONT:http://www.visitvaldaran.com/ca/descubre-valdaran/patrimonio-cultural/item/112-leyendas-y-tradiciones